Monòleg que tracta el tema de la violència de gènere
Malauradament la violència de gènere és un dels problemes de la nostra societat . Mentre que les noves tecnologies de la comunicació milloren, les persones tenim dificultats per comunicar-nos. La societat actual potencia l’individualisme, però no el coneixement d’un mateix com a persona. Falla el respecte i les relacions humanes són complicades. L’amor es confon amb la dependència.
La decadència de l’amor acaba en frustració i desprès sorgeix la ràbia, la violència... Les paraules doloroses s’estenen pels braços fins arribar a les mans. La nova situació de la dona en la nostra societat es malenten sovint com si fos una oposició a l’home, enlloc de permetre que sigui un creixement mutu entre l’home i la dona. Es fa difícil la compenetració, la comprensió i l'acceptació.
Aquest espectacle fa com un “zoom” en una dona que un dia s’adona que s’ha equivocat. Va donar el poder de decisió al seu home; va creure que la seva vida era la del seu home i quan se’n va adonar, ell tenia la seva pròpia vida i també la d’ella. Quan obre els ulls és quan ja els té tancats per sempre més, perquè no ha trobat sortida a la presó en que s’ha convertit casa seva. Pensa que els errors es paguen; el seu món s’ha fet massa petit i no té ningú amb qui compartir les penes. Esperar... no res, una mà per agafar-se..., cap, les bufetades ja no fan mal a la cara, sinó més endins, al costat de l’ànima.
A canvi d’atencions... rep menyspreu. La música sona com un record de l’amor que ja s’ha perdut. La seva ànima és l’única companya de viatge. La mort és l’única sortida i es despedeix del seu cos amb una cançó agredolça.
llegir tot l'article...
